Comments (1)

By Carles (Cal Jepetó), 5 de gener de 2012 1:42

Volem presentar un altre animal trobat a Aristot de gran bellesa i segurament de molt de respecte o fins i tot por. Parlem d’un artròpode, d’una aranya. Més en concret del mascle de Ereseus cinnaberinus. No deixa de ser una petita aranya, però de coloració sorprenent. Adjunto explicació de wikipedia:

Descripció

Aquesta espècie presenta un dimorfisme sexual notable. El mascle fa entre 8 i 10 mm i té un prosomanegre i un opistosoma d’un cridaner color vermell amb punts negres. Les seves potes són negres amb línies blanques i les potes del darrere tenen una mica de vermell. La femella fa entre 10 i 16 mm i és negra, amb alguns pèls blancs i alguns grocs al front.

Distribució

Viuen en vessants assolellats en gairebé tota Europa, des de Portugal a Ucraïna, i d’Anglaterra a Grècia,estant més àmpliament distribuïdes a Europa Central i del Sud.

 Hàbitat

Aquesta aranya viu en tubs subterranis de prop de 10 cm de llarg i 1 cm de diàmetre, on la part de dalt es molt més ample i fets amb seda cribellada. Es poden trobar molts tubs en el mateix lloc, fins i tot més de deu en un metre quadrat. E. cinnaberinus caça principalment milpeus i escarabats. Els mascles surten al setembre a cercar femelles, si troben una viuran amb ella i s’alimentaran del mateix tub.1

Conservació

Aquesta aranya està classificada com una espècie protegida a Gran Bretanya. Està totalment protegida sota el Schedule 5 de la Wildlife and Countryside Act 1981. A Alemanya està considerada sota perill.

Història

Fins als anys 1920 l’espècie es trobava en tot el comtat de Dorset, però va ser  considerada extinta a la Gran Bretanya. Va ser redescoberta el 1979, en només un lloc, a la ciutat de Wareham. Hi ha altres informes de albirament però no han estat comprovats.

Eresus Cinnaberinus

Compartir/Guardar

Comments (0)

By Mar, 4 de març de 2011 13:09

Per qui no coneix el terme “manllevats“, aquest es refereix a uns dies que l’Abril deixa al Març perquè aquest darrer li demanava. És una de les llegendes més arrelades de muntanya i en aquest sentit Aristot no podia faltar a la tradició.

Son dies de fred, pluja  o neu que cada any en major o menor intensitat es repeteixen i que en cada vall del Pirineu ho expressen amb rodolins. Normalment apareix un darrer personatge, que acostuma a ser un pagès confiat en l’arribada del bon temps que se’n riu de l’hivern que s’acaba, representat pel Març.
Hem d’agrair el recull dels manllevats d’Aristot a l’Antonio de cal Castellà que ens els ha recitat perquè tots els podeu conèixer:

Març marcell
no m´has mort
ni truja ni porcell,
ni ovella ni anyell,
ni vaca ni vedell
ni cabra ni cabrit,
ni mai que t’haguessis vist.

Diu la llegenda que el Març no volia acabar de marxar perquè li quedaven dies per fer mal, aquest li va demar a l’Abril

Abril gentil,
deixa-me’n un,
deixa-me’n dos
i un que en tinc
que farem tres
que farem perdre aquest mal pagès

Compartir/Guardar

Comments (1)

By Mar, 23 de novembre de 2010 16:42

S’apropa el dia de Sant Andreu, patró d’Aristot. Per aquest motiu volíem fer-vos partícips d’una curiositat que potser molts de vosaltres no recordeu i que val la pena que no es perdi.

Els avantpassats que van habitar aquestes terres creien que segons la lluïssor dels estels del dia de Sant Andreu -30 de Novembre-, l’hivern seria més o menys fred. Com més intensitat de lluïssor, més fred. En alguns llocs de la geografia cerdana deien que en aquest dia l’estel de la neu indicava la intensitat de les nevades d’aquell hivern. Aquest estel, que es veia en direcció a ponent al capvespre, ho assenyalava amb la seva brillantor, com més brillant, molta més neu per l’hivern.

Text extret del llibre: Fets, costums i llegendes (Alt Urgell)

Compartir/Guardar

Comments (0)

By carles, 8 de novembre de 2010 16:15

Un altre vegada volem mostrar part de la fauna existent al poble d’Aristot, a mesura que ens es possible copsar-ho amb la càmera fotogràfica. Aquest cap de setmana varem trobar un parell de salamandres en plena reproducció al bell mig de la carretera. Per suposat que tan bon punt varen intuir la nostre presencia, cadascun dels individus van córrer cames ajudeu-me. No és habitual trobar aquests amfibis, però amb un dia ben plujós tot és possible. El nostre interès en fer aquesta noticia va una mica mes enllà, ja que es tracta d’un animal inclòs en la llista vermella de especies en perill d’extinció, en un nivell mínim.

Distribució i hábitat

La salamandra comuna és una espècie que es troba gairebé a tota l’Europa continental entre la península de Jutlàndia i el sud d’Itàlia i dels Càrpats a l’extrem sud de Portugal.

Les salamandres adultes són animals de moviments lents. Llur talla normal és d’uns 20 cm amb un pes d’uns 40 gr. Mengen cucs de terra i petits insectes i són mes actives durant la foscor. Viuen preferentment en zones forestals fresques, en llocs humits, on creixen molses i falgueres, i a una temperatura ideal pocs graus per sobre dels +10 °C.

En temps de sequera i calor es refugien sota les pedres i troncs caiguts. Quan venen les èpoques plujoses les salamandres tenen la costum d’eixir dels refugis i caminar per els boscos i els erms en busca d’aliment. Sovint travessen les carreteres, però ho fan amb tanta parsimònia que moltes moren esclafades pels vehicles que hi circulen.

Morfologia i reproducció

El que més crida l’atenció en la salamandra comuna son els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. La coloració cridanera és una característica de molts animals tóxics. La seva pell està coberta d’una mucositat que conté un verí, composat dels alcaloides samandarina (C₁₉H₃₁NO), samandaridina (C₂₁H₃₁NO) i samanderon (C₂₂H₃₁NO₂). Aquest verí protegeix a la salamandra de les fures, gossos i altres depredadors, així com d’infeccions de la pell provocades per fongs i bacteris. Malgrat la poderosa toxicitat de la seva pell la salamandra comuna és un animal tímid.

Contràriament als altres urodels, l’aparellament de les salamandres té lloc a la terra ferma; l’época del zel és d’abril a setembre. Les femelles van a l’aigua a parir la primavera següent, segons la disponibilitat d’aigua i la data de desgel de la zona on viuen. Escullen basses d’aigua fresca i corrents d’aigua lentes, normalment situades en zones fosques, protegides de la llum directa del sol per arbres i matolls.

Havent passat la primera fase embrionària dins del ventre de la mare, les larves de salamandra eixen ja formades, a una mitjana de 30 per femella. Contràriament al colors vius dels adults, les larves son de tonalitats marronoses o grisenques molt semblants a les fulles seques de l’entorn, el que fa que estiguin tan ben camuflades que resulta difícil distingir-les entre les fulles seques que han caigut a l’aigua. Les larves de salamandra duen brànquies externes i, malgrat llur aspecte fràgil i delicat s’alimenten amb voracitat de petits cucs i crustacis, com tubifex o dàfnies. Els principals enemics de les larves de salamandra són depredadors com les larves de libèl·lula i les truites. Si arriben a sobreviure, les larves de les salamandres poden completar la metamorfosi entre tres i sis mesos, sortint de l’aigua tot seguit, car una vegada han arribat a l’estat adult s’ofegarien dintre de l’aigua.

No se sap exactament quants anys arriben a viure les salamandres en l’estat natural. El normal és que visquin uns 20 anys en captivitat si les condicions son óptimes. Tot i així hi ha constància d’una salamandra que va viure en un terrari al museu de Bonn de 1863 a 1913.

Mites i supersticions

La relació entre la salamandra comuna i el foc és un mite que està molt estes a la cultura popular i a la pseudociència. Al folklore de molts llocs hom diu que aquest animal pot sobreviure al foc. A Catalunya entre principis i mitjans del segle XX hi havia un tipus d’estufes conegudes com a “salamandra”, nom que es va originar indubtablement en el mite de la resistència al foc d’aquest animal.

Altres supersticions diuen per exemple que orinar al bosc en la proximitat d’una salamandra pot provocar la mort. Deixant de banda les nombroses conjectures de com pot haver arribat a aquestes conclusions el folklore local, l’únic que és cert és que no tenen cap base científica.

Principalment a causa de tots aquests mites, la salamandra és un animal que ha estat relacionat amb l’alquímia i la bruixeria en el passat. Curiosament, moltes supersticions al voltant d’aquest animal encara perduren en zones rurals.

Carl von Linné va classificar aquest amfibi el 1758 com a llangardaix, qualificant-lo amb el nom erroni de “Lacerta salamandra”.

Informació de Vikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salamandra_salamandra

Compartir/Guardar

Comments (0)

By Mar, 28 de juny de 2010 0:32

L’abundància de pluges d’aquesta primavera i el desglaç de la neu han fet revenir els rius i torrents.

Hi ha torrents, com és el cas del Torrent d’en Fornàs, torrent que neix al Plà de les Fonts i que reb el nom de Torrent Calent. Ens expliquen que se li atribueix aquest nom perque al ser de procedencia d’aigua subterrània sempre surt a una temperatura constant i a l’hivern si es toca la seva aigua aquesta està realtivament més temperada que la geló ambiental. Quan passa per l’Orri s’uneix amb una altre font, i canvia el nom anomenant-se ara Torrent de l’Orri. Però uns metres més avall ja torna a canviar el nom i passa a dir-se Torrent d’en Fornàs, el qual baixa enfonsat entre muntanyes i vorejant antigues feixes, abandonades en la seva majoria i ocupades pel bosc en alguns casos fins arribar al torrent del Molí. Feia anys que el seu llit estava pràcticament sec però gràcies a les pluges i la neu caiguda durant l’hivern podem veure’l amb aigua abundant.

Un altre exemple és Font Amargosa, que va canviant el seu nom a mida que baixa d’altitud, anomenant-se Torrent del Molí en el seu curs mig i Torrent de riu Major en el seu curs més baix. També fa goig de veure, en aquest cas no per estar sec com desde feia anys, sinó per presentar una notable crescuda. Podríem posar més exemples però creiem que aquest dos ja son força significatius, a més serveixen per conèixer els noms dels cursos d’aigua més rellevants del terme d’Aristot (en aquest cas del torrent del Molí  i el seu afluent).

Compartir/Guardar