César August Torras, autor excursionista el 1924 escrivia:
“Aristot poble de 50 cases amb 140 habitants, forma ajuntament amb el poble de Castellnou de Carcolze que li és agregat. Sa situació és molt pintoresca, estant plaçada damunt d’un con piramidal, molt punxegut. Se presenta espadat i domina sa part superior el campanar de l’església. Les cases de fosc colorit s’agrupen dalt del turó.
És vist des de llunyanes distàncies i crida fortament l’atenció de qui passa per la carretera de la Seu a Puigcerdà. Era un lloc fort per naturalesa, de la qual cosa se n’aprofitaren els nostres passats per construir-lo en bell lloc de guàrdia i defensa.
Els comptes de Cerdanya hi alçaren un ferm castell, que era un dels tants que defensaven el pas de la Cerdanya en sos límits amb l’Urgellet. Dominava la gorja del Buridà encarat amb els de Bar, Arsèguel, i Ansovell, dreçant-se més enllà l’alterós de Querforadat, Montellà i la Roca de Villec; s’enllaçava en son mateix costat nord del Segre amb els de Carcolze, Aransa (=Arànser), Queralt i Lles i més endarrera amb els de Traveseres, Miralles i Prullans”.
Aquest mes d’Agost, per iniciativa d’en Dionisi de cal Margaridagna, es va construir un banc a la creu. En Dionisi cada any ajuda amb les tasques de conservació del poble, s’esmera en netejar i reparar el teulat de l’església, desbrossar i arreglar el camí del torrent, entre d’altres feines. Però aquest any el seu propòsit va anar més enllà, va decidir construir un banc a la creu perquè tothom hi pogués passar una bona estona assegut contemplant el poble i la vista. Va proposar el disseny i va dirigir tota la obra, però s’ha de dir que no li van faltar ajudants, tot el poble es va bolcar per ajudar a fer realitat aquest propòsit; i en pocs dies es va veure el resultat.
L’Antonio de cal Castellà ens va explicar la procedència del nom d’aquest indret, “la creu”, és una historia molt maca que val la pena adjuntar per tal de conservar la memòria històrica. Es tracta de la historia d’un Batllevell que vivia a Aristot a primers del segle passat. Aquest home va tenir unes discussions molt fortes amb la tropa que hi havia aquella època a Aristot, i se’l volien emportar per afusellar-lo al Torrent del Molí. Com que hi havia els sembrats alts ja que en aquella època es cultivaven els cereals als bancals, va fer la promesa passant per quest indret (La CREU) que si es podia salvar posaria una creu. Així que el Batllevell sense pensar s’ho dues vegades es va tirar d’alt a baix dels camps de blat i tort aquí i tort allà va anar a sortir al Palancar. D’allà va agafar el rec i va anar a parar al Pont de Bar. Quan les tropes van marxar va complir la seva promesa i va posar una creu a les pedres que encara estan actualment.
En un roc que avui en dia està tombat encara es poden veure els ferros que aguantaven aquesta creu. Es diu que en alguna part, soterrat entre les pedres encara hi ha una bomba de la guerra civil que es va colgar fa molts i molts anys.
Aquestes son les coordenades GPS per poder arribar a Aristot:
42.36640800, 1.67490005
Espero que siguin correctes…
No em faig responsable si algú fa un viatget per l’extranger
Aquest estiu, el campanar de l’església de Sant Andreu d’Aristot ha tingut un inquilí ben original, una família de falcons composta per els progenitors i dues cries.
Les aus rapinyaires es caracteritzen per el seu bec ganxut i per les seves fortes urpes esmolades, dos elements que els son primordials per poder caçar les seves preses. Les rapinyaires son considerades uns bons indicadors del estat de conservació dels espais naturals. No acostumen a freqüentar indrets degradats o molt freqüentats pels homes i les seves activitats
El xoriguer comú (Falco tinnunculus) és un rapinyaire que pertany al gènere Falco de la família Falconidae. És força freqüent i és fàcil d’observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales com un helicòpter (el que s’anomena fer l’aleta) en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s’hi en picat. Fonamentalment menja petits mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i petits ocells. La majoria de las parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls.
A Catalunya és especialment abundant a les planes de ponent (entre el Segrià i la Segarra), al Camp de Tarragona, a la zona costanera de l’Alt Empordà i en alguns llocs del Pirineu, en zones d’alta muntanya entre el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran i a la plana de la Cerdanya. Essent com és un rapinyaire que caça en terrenys oberts, defuig les contrades més boscoses de l’est i del nord.
Aquesta espècie ha anat en augment ja que l’any 1980 només hi havia de 400 a mil parelles i en l’actualitat n’hi ha de 2.912 a 4.176.
Segons el SCOC ( Servei de Cartografia Ornitològica de Catalunya) els ocells nidificants i l’abundància a Catalunya son:
Mapa d'abundància
Mapa de distribució
Xoriguer el ple vol
Aixecant el vol desde l'avet de la Rectoria
Falco amb una rateta per les cries
El passat 17 de maig es va fer un avistament d’una de les papallones més boniques de tot Europa. Es va trobar l’exemplar de Graelsia davant de Ca l’Estudi. Pertany a la família de Saturnids i pel seu interès com a espècie protegida hem decidit fer una breu explicació de la seva biologia.
Exemplar mascle trobat a Aristot
Las papallones son monovolutines, es a dir, tenen una sola generació a l’any. Els adults només volen durant una nit, principalment durant els mesos de maig i juny.
Com ja hem dit, son papallones de gran bellesa que presenten una coloració predominantment verda amb venes de color marró vermellós. A més tenen en les quatre ales ocels de varis colors i les ales posteriors dels dos sexes presenten cues, d’una longitud més marcada en els mascles.
Després de la fecundació les femelles comencen a posar ous aïlladament (d’un o de dos en dos) en les branques dels pins, dels quals s’alimentaran les futures erugues. Els ous son de color marró. Les erugues al néixer son negres, després gris-marró i finalment verdes amb punts blancs i alguns pels llargs. Es desenvolupen durant els mesos de juny, juliol i agost, desprès es transforma en crisàlide en la fullaraca i molsa del terra. Resten entre la fullaraca durant tot l’hivern.
Les erugues pateixen una alta mortalitat degut a la fumigació per atacar les plagues de processionària dels pins (Thaumetopoea pityocampa) .
Les erugues s’alimenten d’algunes espècies de pi, principalment de las espècies Pinus sylvestris, Pinus nigra salzmannii i Pinus uncinata.
En el “Catálogo Nacional de Especies Amenazadas de España” està classificada en la categoria «De Interès Especial» amb data del 24 de març de 2000 a més d’estar protegida per:
- El Convenio de Berna 1979, ratificat en Estrasburgo en 1986 (Anexo III)
- Directiva Hábitat (Anexo II)
- Ley 2/1991 de la Comunidad de Madrid y Decreto 18/1992.
Pel que fa la distribució geogràfica , segons la bibliografia està considerada com un endemisme a pesar de que es troba repartida pels principals sistemes muntanyosos. Els Pirineus orientals (Catalunya) és l’àrea de distribució més gran.
Comentari (0) 
Themocracy