Descripció

Aquesta espècie presenta un dimorfisme sexual notable. El mascle fa entre 8 i 10 mm i té un prosomanegre i un opistosoma d’un cridaner color vermell amb punts negres. Les seves potes són negres amb línies blanques i les potes del darrere tenen una mica de vermell. La femella fa entre 10 i 16 mm i és negra, amb alguns pèls blancs i alguns grocs al front.

Distribució

Viuen en vessants assolellats en gairebé tota Europa, des de Portugal a Ucraïna, i d’Anglaterra a Grècia,estant més àmpliament distribuïdes a Europa Central i del Sud.

 Hàbitat

Aquesta aranya viu en tubs subterranis de prop de 10 cm de llarg i 1 cm de diàmetre, on la part de dalt es molt més ample i fets amb seda cribellada. Es poden trobar molts tubs en el mateix lloc, fins i tot més de deu en un metre quadrat. E. cinnaberinus caça principalment milpeus i escarabats. Els mascles surten al setembre a cercar femelles, si troben una viuran amb ella i s’alimentaran del mateix tub.1

Conservació

Aquesta aranya està classificada com una espècie protegida a Gran Bretanya. Està totalment protegida sota el Schedule 5 de la Wildlife and Countryside Act 1981. A Alemanya està considerada sota perill.

Història

Fins als anys 1920 l’espècie es trobava en tot el comtat de Dorset, però va ser  considerada extinta a la Gran Bretanya. Va ser redescoberta el 1979, en només un lloc, a la ciutat de Wareham. Hi ha altres informes de albirament però no han estat comprovats.

Eresus Cinnaberinus

Compartir/Guardar

Distribució i hábitat

La salamandra comuna és una espècie que es troba gairebé a tota l’Europa continental entre la península de Jutlàndia i el sud d’Itàlia i dels Càrpats a l’extrem sud de Portugal.

Les salamandres adultes són animals de moviments lents. Llur talla normal és d’uns 20 cm amb un pes d’uns 40 gr. Mengen cucs de terra i petits insectes i són mes actives durant la foscor. Viuen preferentment en zones forestals fresques, en llocs humits, on creixen molses i falgueres, i a una temperatura ideal pocs graus per sobre dels +10 °C.

En temps de sequera i calor es refugien sota les pedres i troncs caiguts. Quan venen les èpoques plujoses les salamandres tenen la costum d’eixir dels refugis i caminar per els boscos i els erms en busca d’aliment. Sovint travessen les carreteres, però ho fan amb tanta parsimònia que moltes moren esclafades pels vehicles que hi circulen.

Morfologia i reproducció

El que més crida l’atenció en la salamandra comuna son els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. La coloració cridanera és una característica de molts animals tóxics. La seva pell està coberta d’una mucositat que conté un verí, composat dels alcaloides samandarina (C₁₉H₃₁NO), samandaridina (C₂₁H₃₁NO) i samanderon (C₂₂H₃₁NO₂). Aquest verí protegeix a la salamandra de les fures, gossos i altres depredadors, així com d’infeccions de la pell provocades per fongs i bacteris. Malgrat la poderosa toxicitat de la seva pell la salamandra comuna és un animal tímid.

Contràriament als altres urodels, l’aparellament de les salamandres té lloc a la terra ferma; l’época del zel és d’abril a setembre. Les femelles van a l’aigua a parir la primavera següent, segons la disponibilitat d’aigua i la data de desgel de la zona on viuen. Escullen basses d’aigua fresca i corrents d’aigua lentes, normalment situades en zones fosques, protegides de la llum directa del sol per arbres i matolls.

Havent passat la primera fase embrionària dins del ventre de la mare, les larves de salamandra eixen ja formades, a una mitjana de 30 per femella. Contràriament al colors vius dels adults, les larves son de tonalitats marronoses o grisenques molt semblants a les fulles seques de l’entorn, el que fa que estiguin tan ben camuflades que resulta difícil distingir-les entre les fulles seques que han caigut a l’aigua. Les larves de salamandra duen brànquies externes i, malgrat llur aspecte fràgil i delicat s’alimenten amb voracitat de petits cucs i crustacis, com tubifex o dàfnies. Els principals enemics de les larves de salamandra són depredadors com les larves de libèl·lula i les truites. Si arriben a sobreviure, les larves de les salamandres poden completar la metamorfosi entre tres i sis mesos, sortint de l’aigua tot seguit, car una vegada han arribat a l’estat adult s’ofegarien dintre de l’aigua.

No se sap exactament quants anys arriben a viure les salamandres en l’estat natural. El normal és que visquin uns 20 anys en captivitat si les condicions son óptimes. Tot i així hi ha constància d’una salamandra que va viure en un terrari al museu de Bonn de 1863 a 1913.

Mites i supersticions

La relació entre la salamandra comuna i el foc és un mite que està molt estes a la cultura popular i a la pseudociència. Al folklore de molts llocs hom diu que aquest animal pot sobreviure al foc. A Catalunya entre principis i mitjans del segle XX hi havia un tipus d’estufes conegudes com a “salamandra”, nom que es va originar indubtablement en el mite de la resistència al foc d’aquest animal.

Altres supersticions diuen per exemple que orinar al bosc en la proximitat d’una salamandra pot provocar la mort. Deixant de banda les nombroses conjectures de com pot haver arribat a aquestes conclusions el folklore local, l’únic que és cert és que no tenen cap base científica.

Principalment a causa de tots aquests mites, la salamandra és un animal que ha estat relacionat amb l’alquímia i la bruixeria en el passat. Curiosament, moltes supersticions al voltant d’aquest animal encara perduren en zones rurals.

Carl von Linné va classificar aquest amfibi el 1758 com a llangardaix, qualificant-lo amb el nom erroni de “Lacerta salamandra”.

Informació de Vikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salamandra_salamandra

Compartir/Guardar

La guineu, guineu comuna o guilla (Vulpes vulpes) és un cànid d’uns 7 kg de pes present a tot Europa exceptuant Islàndia, a tot l’Àsia temperada, a gran part d’Amèrica del Nord i al nord d’Àfrica i es troba àmpliament distribuït per tot el territori. La podem trobar a gairebé tots els biòtops, des de grans planes obertes fins a boscos muntanyosos.

El seu pelatge (que és més llarg i espès a l’hivern) presenta gran variabilitat individual. És predominantment de tons vermellosos, però el dels dits és de color més fosc i el de les parts inferiors (musell inclòs) acostuma a ser de colors blanquinosos. La part anterior de potes i peus és negra. Les potes de davant tenen 5 dits i les de darrera 4 dits. Les ungles no són retràctils.  La seva cua és molt llarga (a vegades gairebé tant com el cos), està coberta de pèl llarg i té l’extrem de color blanc o negre. Té el cap ample, les orelles triangulars i el musell punxegut.

Els ulls de les guineus són d’un color daurat a groc i tenen unes pupil·les distintives amb un tall vertical, similar al dels gats domèstics. La seva vista, malgrat tenir ulls semblants als dels gats, son més aviat “pobres”.El seu comportament, i els seus ulls amb un talls, combinats amb la seva agilitat extrema per a un cànid fa que l’anomenin el “cànid semblant als gats”. La seva cua llarga i peluda amb la punta distintiva li dóna equilibri per salts grans i moviments complexos. Les seves cames fortes li permeten arribar a velocitats de 72 km/h aproximadament (45 milles per hora), un gran benefici per caçar preses o evitar depredadors.

És ràpida i àgil, i caça conills, llebres, perdius, rosegadors, ocells,  invertebrats de mida grossa i fins i tot animals domèstics. Tot i que és principalment carnívora, és una oportunista que pot menjar pràcticament de tot (invertebrats, carronyes, fruits, deixalles, etc.). És principalment nocturna, però també pot estar activa a ple dia. A pagès ha estat molt perseguida perquè és una devoradora consumada d’aviram. No obstant això, la seva reconeguda astúcia ha fet que a moltes faules aparegui com l’animal llest i espavilat.

El seu hàbitat principal són les zones boscoses, tot i que també es pot trobar en zones obertes i, fins i tot, prop d’assentaments humans i deixalleries periurbanes, d’on obté aliment. És un animal discret i que presenta major activitat quan es fa fosc. Durant el dia acostuma a amagar-se entre matolls o caus. Generalment és un animal solitari tot i que pot viure en parelles permanents o en grups d’un mascle i dues o tres femelles.

El zel té lloc entre desembre i febrer, aproximadament, i ve marcat per un període de receptivitat de les femelles que dura entre 2 i 3 dies tot i que pot arribar fins a les 3 setmanes. La còpula té lloc durant aquests dies. Després de 52-53 dies de gestació, la femella pareix de 3-8 cadells a l’interior d’un cau. A les 4-5 setmanes, comencen a sortir del cau, són deslletats cap a la novena setmana i cap a la 7-10 setmanes de vida abandonen definitivament el cau. Arriben a la maduresa sexual cap els 9-10 mesos.

Compartir/Guardar