Category: Fotos

Eresus cinnaberinus

By , 5 de gener de 2012 1:42

Volem presentar un altre animal trobat a Aristot de gran bellesa i segurament de molt de respecte o fins i tot por. Parlem d’un artròpode, d’una aranya. Més en concret del mascle de Ereseus cinnaberinus. No deixa de ser una petita aranya, però de coloració sorprenent. Adjunto explicació de wikipedia:

Descripció

Aquesta espècie presenta un dimorfisme sexual notable. El mascle fa entre 8 i 10 mm i té un prosomanegre i un opistosoma d’un cridaner color vermell amb punts negres. Les seves potes són negres amb línies blanques i les potes del darrere tenen una mica de vermell. La femella fa entre 10 i 16 mm i és negra, amb alguns pèls blancs i alguns grocs al front.

Distribució

Viuen en vessants assolellats en gairebé tota Europa, des de Portugal a Ucraïna, i d’Anglaterra a Grècia,estant més àmpliament distribuïdes a Europa Central i del Sud.

 Hàbitat

Aquesta aranya viu en tubs subterranis de prop de 10 cm de llarg i 1 cm de diàmetre, on la part de dalt es molt més ample i fets amb seda cribellada. Es poden trobar molts tubs en el mateix lloc, fins i tot més de deu en un metre quadrat. E. cinnaberinus caça principalment milpeus i escarabats. Els mascles surten al setembre a cercar femelles, si troben una viuran amb ella i s’alimentaran del mateix tub.1

Conservació

Aquesta aranya està classificada com una espècie protegida a Gran Bretanya. Està totalment protegida sota el Schedule 5 de la Wildlife and Countryside Act 1981. A Alemanya està considerada sota perill.

Història

Fins als anys 1920 l’espècie es trobava en tot el comtat de Dorset, però va ser  considerada extinta a la Gran Bretanya. Va ser redescoberta el 1979, en només un lloc, a la ciutat de Wareham. Hi ha altres informes de albirament però no han estat comprovats.

Eresus Cinnaberinus

Salamandra Salamandra (Linnaeus)

By , 8 de novembre de 2010 16:15

Un altre vegada volem mostrar part de la fauna existent al poble d’Aristot, a mesura que ens es possible copsar-ho amb la càmera fotogràfica. Aquest cap de setmana varem trobar un parell de salamandres en plena reproducció al bell mig de la carretera. Per suposat que tan bon punt varen intuir la nostre presencia, cadascun dels individus van córrer cames ajudeu-me. No és habitual trobar aquests amfibis, però amb un dia ben plujós tot és possible. El nostre interès en fer aquesta noticia va una mica mes enllà, ja que es tracta d’un animal inclòs en la llista vermella de especies en perill d’extinció, en un nivell mínim.

Distribució i hábitat

La salamandra comuna és una espècie que es troba gairebé a tota l’Europa continental entre la península de Jutlàndia i el sud d’Itàlia i dels Càrpats a l’extrem sud de Portugal.

Les salamandres adultes són animals de moviments lents. Llur talla normal és d’uns 20 cm amb un pes d’uns 40 gr. Mengen cucs de terra i petits insectes i són mes actives durant la foscor. Viuen preferentment en zones forestals fresques, en llocs humits, on creixen molses i falgueres, i a una temperatura ideal pocs graus per sobre dels +10 °C.

En temps de sequera i calor es refugien sota les pedres i troncs caiguts. Quan venen les èpoques plujoses les salamandres tenen la costum d’eixir dels refugis i caminar per els boscos i els erms en busca d’aliment. Sovint travessen les carreteres, però ho fan amb tanta parsimònia que moltes moren esclafades pels vehicles que hi circulen.

Distribució

Morfologia i reproducció

El que més crida l’atenció en la salamandra comuna son els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. La coloració cridanera és una característica de molts animals tóxics. La seva pell està coberta d’una mucositat que conté un verí, composat dels alcaloides samandarina (C19H31NO), samandaridina (C21H31NO) i samanderon (C22H31NO2). Aquest verí protegeix a la salamandra de les fures, gossos i altres depredadors, així com d’infeccions de la pell provocades per fongs i bacteris. Malgrat la poderosa toxicitat de la seva pell la salamandra comuna és un animal tímid.

Contràriament als altres urodels, l’aparellament de les salamandres té lloc a la terra ferma; l’época del zel és d’abril a setembre. Les femelles van a l’aigua a parir la primavera següent, segons la disponibilitat d’aigua i la data de desgel de la zona on viuen. Escullen basses d’aigua fresca i corrents d’aigua lentes, normalment situades en zones fosques, protegides de la llum directa del sol per arbres i matolls.

Havent passat la primera fase embrionària dins del ventre de la mare, les larves de salamandra eixen ja formades, a una mitjana de 30 per femella. Contràriament al colors vius dels adults, les larves son de tonalitats marronoses o grisenques molt semblants a les fulles seques de l’entorn, el que fa que estiguin tan ben camuflades que resulta difícil distingir-les entre les fulles seques que han caigut a l’aigua. Les larves de salamandra duen brànquies externes i, malgrat llur aspecte fràgil i delicat s’alimenten amb voracitat de petits cucs i crustacis, com tubifex o dàfnies. Els principals enemics de les larves de salamandra són depredadors com les larves de libèl·lula i les truites. Si arriben a sobreviure, les larves de les salamandres poden completar la metamorfosi entre tres i sis mesos, sortint de l’aigua tot seguit, car una vegada han arribat a l’estat adult s’ofegarien dintre de l’aigua.

No se sap exactament quants anys arriben a viure les salamandres en l’estat natural. El normal és que visquin uns 20 anys en captivitat si les condicions son óptimes. Tot i així hi ha constància d’una salamandra que va viure en un terrari al museu de Bonn de 1863 a 1913.

Mites i supersticions

La relació entre la salamandra comuna i el foc és un mite que està molt estes a la cultura popular i a la pseudociència. Al folklore de molts llocs hom diu que aquest animal pot sobreviure al foc. A Catalunya entre principis i mitjans del segle XX hi havia un tipus d’estufes conegudes com a “salamandra”, nom que es va originar indubtablement en el mite de la resistència al foc d’aquest animal.

Altres supersticions diuen per exemple que orinar al bosc en la proximitat d’una salamandra pot provocar la mort. Deixant de banda les nombroses conjectures de com pot haver arribat a aquestes conclusions el folklore local, l’únic que és cert és que no tenen cap base científica.

Principalment a causa de tots aquests mites, la salamandra és un animal que ha estat relacionat amb l’alquímia i la bruixeria en el passat. Curiosament, moltes supersticions al voltant d’aquest animal encara perduren en zones rurals.

Carl von Linné va classificar aquest amfibi el 1758 com a llangardaix, qualificant-lo amb el nom erroni de “Lacerta salamandra”.

Informació de Vikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salamandra_salamandra

Festa Major 2010

By , 13 d'octubre de 2010 20:17

Un any més la festa d’Aristot va tenir lloc el 1er. cap de setmana de setembre. Aquest any es van organitzar els actes habituals exceptuant els entreteniments infantils, que van anar a càrrec de ca l’Estudi amb la col.laboració de moltes cases del poble.


La tallada del pernil, protagonitzada per la rectoria va ser tot un èxit ja que aquest any vam tenir la sort de catar un bon pernil. La cursa (IV trobada atlètica) va ser el plat fort de la festa ja que va collir molta gent, entre participants i públic. Aquest any la cursa comptava amb una nova modalitat, ja que hi havia l’opció de córrer 15 quilòmetres (Pro+Open). Si voleu més informació a la web gaseossilla.org trobareu tota mena de detalls i les classificacions.
Una altre novetat va ser que es van instal•lar dutxes i un bany pel confort dels assistents.
Mentre uns corrien altres es concentraven per guanyar el campionat de botifarra. Al acabar les activitats programades es va servir xocolata calenta i coca, preparada amb molt amor a ca l’Ardiaca.
Desprès d’entregar tots els trofeus i els premis relatius a la cursa es van repartir les botifarres i la cansalada amb pa amb tomàquet que ja feia estona que havien estat preparant els de ca l’Ardiaca perquè tothom ho tingués a punt. Un any més van aconseguir que ens llepéssim els dits.
Cap a les 12 de la nit va començar el ball amb música en directe, petits i grans van estar ballant fins a altes hores de la matinada. durant aquesta estona no va faltar ni el sorteig de la toia ni el popular ball del fanalet.
El diumenge al matí es va organitzar una gincama per als més petits. Tothom s’ho va passar d’allò més bé superant diverses proves (sensitives, d’habilitats, de punteria…) per finalment trobar el tresor amagat.
Aristot.net vol agrair la participació de tots els voluntaris que han fet possible aquesta festa.

El Dolmen de la Paborda

By , 2 de maig de 2010 11:33

Mentre a l’esplendorós i antic Egipte es construïen les imponents piràmides, o potser fins i tot abans, a l’Europa occidental neolítica es construïen misteriosos dolmens i menhirs que han arribat fins als nostres dies.

Dolmen és un mot celta que significa taula de pedra i megalit és una paraula de origen grec que vol dir pedra gran. Ara sabem que els dolmens varen ser les tombes de diferents grups culturals des del neolític al calcolític, destinades a rebre diversos cadàvers, com si fossin el panteó del clan o de la tribu. Per portar a terme aquestes impressionats construccions hi havia d’haver una forta i cohesionada organització i una estructura  social del clan o de la tribu que la construïa.

Els situaven quasi sempre a llocs estratègics perquè fossin visible a molta distància. Es buscaven punts dominants del paisatge, com cims o colls, molts d’aquests indrets  han continuat essent referències geogràfiques amb el pas dels secles. L’orientació de les seves entrades tampoc és aleatòria, respon a unes pautes determinades. Normalment es troben encarats al sud o sud-est, obeint a motivacions religioses, a la recerca dels raigs de sol a l’interior de la cambra funerària durant els solsticis d’hivern o d’estiu.

El dolmen de la Paborda està situat en un petit collet elevat, a la confluencia de la vall de la Molina i la vall de les Pletasses. Fou construït vers el 2000 – 1800 aC, al final del calcolític, segurament fou reutilitzat a l’Edat del Bronze Mitjà, i també com a cabana de pastor més recentment. Es tracta d’una cambra simple que conserva dues cupuletes rituals i tres incisions o “regerons” esculpit a les lloses. La llosa de la coberta té un diàmetre de 1,87 m.

Els monuments megalítics son una part molt important del nostre patrimoni, que ara es comença a valorar com es mereix. (Text estret de la pancarta informativa al dolmen)

La proposta d’aquest dolmen queda una mica lluny d’Aristot, fora de l’Alt Urgell, però de tan fàcil accés que hem decidit incloure-la al bloc. És un lloc tranquil, a prop de l’estació
de tren de la Molina, i bonic per fer una escapada, pícnic o simplement fer una visita.

Veure mapa

Ruta de Sorri II – Dolmen de Coll Jovell

By , 27 de novembre de 2009 21:15

És aconsellable, en aquest cas, començar el recorregut des de Bescaran, encara que també es podria fer des del pla de Sorri.

Coll Jovell

Sortirem per la pista que s’enfila muntanya amunt per la dreta del poble, amb 4×4 o caminant. Deixarem a mà dreta el trencall cap a Sorri o Castellnou de Carcolze i continuarem pujant per la pista que comunica amb les estacions d’esquí nòrdic de la Rabassa per una banda i Aransa per l’altre. Aproximadament a uns 5 quilòmetres de Bescaran arribem a l’Ingla, indret senyalitzat que el coneixerem per les estructures metàl·liques pel bestià. En aquest punt haurem de deixar el cotxe i continuar caminant per la pista que surt a la dreta (per la porta dels animals)  que ens durà en uns 40 minuts aproximadament al Coll de Jovell. Reconeixerem aquest indret per les fantàstiques vistes que hi ha i per un abeurador pel bestià. A la dreta nostre surt un corriol, molt poc visible al començament, però que mica en mica es va fent més visible, que ens durà fins al Dolmen. L’indret és molt solitari i el dolmen malgrat ser petit es troba en força bon estat de conservació.

Dolmen Coll Jovell

Veure mapa del recorregut

Panorama Theme by Themocracy