Un altre vegada volem mostrar part de la fauna existent al poble d’Aristot, a mesura que ens es possible copsar-ho amb la càmera fotogràfica. Aquest cap de setmana varem trobar un parell de salamandres en plena reproducció al bell mig de la carretera. Per suposat que tan bon punt varen intuir la nostre presencia, cadascun dels individus van córrer cames ajudeu-me. No és habitual trobar aquests amfibis, però amb un dia ben plujós tot és possible. El nostre interès en fer aquesta noticia va una mica mes enllà, ja que es tracta d’un animal inclòs en la llista vermella de especies en perill d’extinció, en un nivell mínim.
Distribució i hábitat
La salamandra comuna és una espècie que es troba gairebé a tota l’Europa continental entre la península de Jutlàndia i el sud d’Itàlia i dels Càrpats a l’extrem sud de Portugal.
Les salamandres adultes són animals de moviments lents. Llur talla normal és d’uns 20 cm amb un pes d’uns 40 gr. Mengen cucs de terra i petits insectes i són mes actives durant la foscor. Viuen preferentment en zones forestals fresques, en llocs humits, on creixen molses i falgueres, i a una temperatura ideal pocs graus per sobre dels +10 °C.
En temps de sequera i calor es refugien sota les pedres i troncs caiguts. Quan venen les èpoques plujoses les salamandres tenen la costum d’eixir dels refugis i caminar per els boscos i els erms en busca d’aliment. Sovint travessen les carreteres, però ho fan amb tanta parsimònia que moltes moren esclafades pels vehicles que hi circulen.
Morfologia i reproducció
El que més crida l’atenció en la salamandra comuna son els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. La coloració cridanera és una característica de molts animals tóxics. La seva pell està coberta d’una mucositat que conté un verí, composat dels alcaloides samandarina (C19H31NO), samandaridina (C21H31NO) i samanderon (C22H31NO2). Aquest verí protegeix a la salamandra de les fures, gossos i altres depredadors, així com d’infeccions de la pell provocades per fongs i bacteris. Malgrat la poderosa toxicitat de la seva pell la salamandra comuna és un animal tímid.
Contràriament als altres urodels, l’aparellament de les salamandres té lloc a la terra ferma; l’época del zel és d’abril a setembre. Les femelles van a l’aigua a parir la primavera següent, segons la disponibilitat d’aigua i la data de desgel de la zona on viuen. Escullen basses d’aigua fresca i corrents d’aigua lentes, normalment situades en zones fosques, protegides de la llum directa del sol per arbres i matolls.
Havent passat la primera fase embrionària dins del ventre de la mare, les larves de salamandra eixen ja formades, a una mitjana de 30 per femella. Contràriament al colors vius dels adults, les larves son de tonalitats marronoses o grisenques molt semblants a les fulles seques de l’entorn, el que fa que estiguin tan ben camuflades que resulta difícil distingir-les entre les fulles seques que han caigut a l’aigua. Les larves de salamandra duen brànquies externes i, malgrat llur aspecte fràgil i delicat s’alimenten amb voracitat de petits cucs i crustacis, com tubifex o dàfnies. Els principals enemics de les larves de salamandra són depredadors com les larves de libèl·lula i les truites. Si arriben a sobreviure, les larves de les salamandres poden completar la metamorfosi entre tres i sis mesos, sortint de l’aigua tot seguit, car una vegada han arribat a l’estat adult s’ofegarien dintre de l’aigua.
No se sap exactament quants anys arriben a viure les salamandres en l’estat natural. El normal és que visquin uns 20 anys en captivitat si les condicions son óptimes. Tot i així hi ha constància d’una salamandra que va viure en un terrari al museu de Bonn de 1863 a 1913.
Mites i supersticions
La relació entre la salamandra comuna i el foc és un mite que està molt estes a la cultura popular i a la pseudociència. Al folklore de molts llocs hom diu que aquest animal pot sobreviure al foc. A Catalunya entre principis i mitjans del segle XX hi havia un tipus d’estufes conegudes com a “salamandra”, nom que es va originar indubtablement en el mite de la resistència al foc d’aquest animal.
Altres supersticions diuen per exemple que orinar al bosc en la proximitat d’una salamandra pot provocar la mort. Deixant de banda les nombroses conjectures de com pot haver arribat a aquestes conclusions el folklore local, l’únic que és cert és que no tenen cap base científica.
Principalment a causa de tots aquests mites, la salamandra és un animal que ha estat relacionat amb l’alquímia i la bruixeria en el passat. Curiosament, moltes supersticions al voltant d’aquest animal encara perduren en zones rurals.
Carl von Linné va classificar aquest amfibi el 1758 com a llangardaix, qualificant-lo amb el nom erroni de “Lacerta salamandra”.
Informació de Vikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salamandra_salamandra
Comments (1) 
Themocracy