Comments (1)

By Carles (Cal Jepetó), 5 de gener de 2012 1:42

Volem presentar un altre animal trobat a Aristot de gran bellesa i segurament de molt de respecte o fins i tot por. Parlem d’un artròpode, d’una aranya. Més en concret del mascle de Ereseus cinnaberinus. No deixa de ser una petita aranya, però de coloració sorprenent. Adjunto explicació de wikipedia:

Descripció

Aquesta espècie presenta un dimorfisme sexual notable. El mascle fa entre 8 i 10 mm i té un prosomanegre i un opistosoma d’un cridaner color vermell amb punts negres. Les seves potes són negres amb línies blanques i les potes del darrere tenen una mica de vermell. La femella fa entre 10 i 16 mm i és negra, amb alguns pèls blancs i alguns grocs al front.

Distribució

Viuen en vessants assolellats en gairebé tota Europa, des de Portugal a Ucraïna, i d’Anglaterra a Grècia,estant més àmpliament distribuïdes a Europa Central i del Sud.

 Hàbitat

Aquesta aranya viu en tubs subterranis de prop de 10 cm de llarg i 1 cm de diàmetre, on la part de dalt es molt més ample i fets amb seda cribellada. Es poden trobar molts tubs en el mateix lloc, fins i tot més de deu en un metre quadrat. E. cinnaberinus caça principalment milpeus i escarabats. Els mascles surten al setembre a cercar femelles, si troben una viuran amb ella i s’alimentaran del mateix tub.1

Conservació

Aquesta aranya està classificada com una espècie protegida a Gran Bretanya. Està totalment protegida sota el Schedule 5 de la Wildlife and Countryside Act 1981. A Alemanya està considerada sota perill.

Història

Fins als anys 1920 l’espècie es trobava en tot el comtat de Dorset, però va ser  considerada extinta a la Gran Bretanya. Va ser redescoberta el 1979, en només un lloc, a la ciutat de Wareham. Hi ha altres informes de albirament però no han estat comprovats.

Eresus Cinnaberinus

Compartir/Guardar

Comments (0)

By carles, 8 de novembre de 2010 16:15

Un altre vegada volem mostrar part de la fauna existent al poble d’Aristot, a mesura que ens es possible copsar-ho amb la càmera fotogràfica. Aquest cap de setmana varem trobar un parell de salamandres en plena reproducció al bell mig de la carretera. Per suposat que tan bon punt varen intuir la nostre presencia, cadascun dels individus van córrer cames ajudeu-me. No és habitual trobar aquests amfibis, però amb un dia ben plujós tot és possible. El nostre interès en fer aquesta noticia va una mica mes enllà, ja que es tracta d’un animal inclòs en la llista vermella de especies en perill d’extinció, en un nivell mínim.

Distribució i hábitat

La salamandra comuna és una espècie que es troba gairebé a tota l’Europa continental entre la península de Jutlàndia i el sud d’Itàlia i dels Càrpats a l’extrem sud de Portugal.

Les salamandres adultes són animals de moviments lents. Llur talla normal és d’uns 20 cm amb un pes d’uns 40 gr. Mengen cucs de terra i petits insectes i són mes actives durant la foscor. Viuen preferentment en zones forestals fresques, en llocs humits, on creixen molses i falgueres, i a una temperatura ideal pocs graus per sobre dels +10 °C.

En temps de sequera i calor es refugien sota les pedres i troncs caiguts. Quan venen les èpoques plujoses les salamandres tenen la costum d’eixir dels refugis i caminar per els boscos i els erms en busca d’aliment. Sovint travessen les carreteres, però ho fan amb tanta parsimònia que moltes moren esclafades pels vehicles que hi circulen.

Morfologia i reproducció

El que més crida l’atenció en la salamandra comuna son els seus colors vius: fons negre intens sobre el que destaquen les taques grogues. La coloració cridanera és una característica de molts animals tóxics. La seva pell està coberta d’una mucositat que conté un verí, composat dels alcaloides samandarina (C₁₉H₃₁NO), samandaridina (C₂₁H₃₁NO) i samanderon (C₂₂H₃₁NO₂). Aquest verí protegeix a la salamandra de les fures, gossos i altres depredadors, així com d’infeccions de la pell provocades per fongs i bacteris. Malgrat la poderosa toxicitat de la seva pell la salamandra comuna és un animal tímid.

Contràriament als altres urodels, l’aparellament de les salamandres té lloc a la terra ferma; l’época del zel és d’abril a setembre. Les femelles van a l’aigua a parir la primavera següent, segons la disponibilitat d’aigua i la data de desgel de la zona on viuen. Escullen basses d’aigua fresca i corrents d’aigua lentes, normalment situades en zones fosques, protegides de la llum directa del sol per arbres i matolls.

Havent passat la primera fase embrionària dins del ventre de la mare, les larves de salamandra eixen ja formades, a una mitjana de 30 per femella. Contràriament al colors vius dels adults, les larves son de tonalitats marronoses o grisenques molt semblants a les fulles seques de l’entorn, el que fa que estiguin tan ben camuflades que resulta difícil distingir-les entre les fulles seques que han caigut a l’aigua. Les larves de salamandra duen brànquies externes i, malgrat llur aspecte fràgil i delicat s’alimenten amb voracitat de petits cucs i crustacis, com tubifex o dàfnies. Els principals enemics de les larves de salamandra són depredadors com les larves de libèl·lula i les truites. Si arriben a sobreviure, les larves de les salamandres poden completar la metamorfosi entre tres i sis mesos, sortint de l’aigua tot seguit, car una vegada han arribat a l’estat adult s’ofegarien dintre de l’aigua.

No se sap exactament quants anys arriben a viure les salamandres en l’estat natural. El normal és que visquin uns 20 anys en captivitat si les condicions son óptimes. Tot i així hi ha constància d’una salamandra que va viure en un terrari al museu de Bonn de 1863 a 1913.

Mites i supersticions

La relació entre la salamandra comuna i el foc és un mite que està molt estes a la cultura popular i a la pseudociència. Al folklore de molts llocs hom diu que aquest animal pot sobreviure al foc. A Catalunya entre principis i mitjans del segle XX hi havia un tipus d’estufes conegudes com a “salamandra”, nom que es va originar indubtablement en el mite de la resistència al foc d’aquest animal.

Altres supersticions diuen per exemple que orinar al bosc en la proximitat d’una salamandra pot provocar la mort. Deixant de banda les nombroses conjectures de com pot haver arribat a aquestes conclusions el folklore local, l’únic que és cert és que no tenen cap base científica.

Principalment a causa de tots aquests mites, la salamandra és un animal que ha estat relacionat amb l’alquímia i la bruixeria en el passat. Curiosament, moltes supersticions al voltant d’aquest animal encara perduren en zones rurals.

Carl von Linné va classificar aquest amfibi el 1758 com a llangardaix, qualificant-lo amb el nom erroni de “Lacerta salamandra”.

Informació de Vikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salamandra_salamandra

Compartir/Guardar

Comments (3)

By carles, 5 de setembre de 2009 15:25

Un altre dels animals salvatges captats per la càmera aquest estiu han estat aquestes dues guineus pujant a Aristot abans d’arribar al cementiri en plena carretera a mitja tarda

La guineu, guineu comuna o guilla (Vulpes vulpes) és un cànid d’uns 7 kg de pes present a tot Europa exceptuant Islàndia, a tot l’Àsia temperada, a gran part d’Amèrica del Nord i al nord d’Àfrica i es troba àmpliament distribuït per tot el territori. La podem trobar a gairebé tots els biòtops, des de grans planes obertes fins a boscos muntanyosos.

El seu pelatge (que és més llarg i espès a l’hivern) presenta gran variabilitat individual. És predominantment de tons vermellosos, però el dels dits és de color més fosc i el de les parts inferiors (musell inclòs) acostuma a ser de colors blanquinosos. La part anterior de potes i peus és negra. Les potes de davant tenen 5 dits i les de darrera 4 dits. Les ungles no són retràctils.  La seva cua és molt llarga (a vegades gairebé tant com el cos), està coberta de pèl llarg i té l’extrem de color blanc o negre. Té el cap ample, les orelles triangulars i el musell punxegut.

Els ulls de les guineus són d’un color daurat a groc i tenen unes pupil·les distintives amb un tall vertical, similar al dels gats domèstics. La seva vista, malgrat tenir ulls semblants als dels gats, son més aviat “pobres”.El seu comportament, i els seus ulls amb un talls, combinats amb la seva agilitat extrema per a un cànid fa que l’anomenin el “cànid semblant als gats”. La seva cua llarga i peluda amb la punta distintiva li dóna equilibri per salts grans i moviments complexos. Les seves cames fortes li permeten arribar a velocitats de 72 km/h aproximadament (45 milles per hora), un gran benefici per caçar preses o evitar depredadors.

És ràpida i àgil, i caça conills, llebres, perdius, rosegadors, ocells,  invertebrats de mida grossa i fins i tot animals domèstics. Tot i que és principalment carnívora, és una oportunista que pot menjar pràcticament de tot (invertebrats, carronyes, fruits, deixalles, etc.). És principalment nocturna, però també pot estar activa a ple dia. A pagès ha estat molt perseguida perquè és una devoradora consumada d’aviram. No obstant això, la seva reconeguda astúcia ha fet que a moltes faules aparegui com l’animal llest i espavilat.

El seu hàbitat principal són les zones boscoses, tot i que també es pot trobar en zones obertes i, fins i tot, prop d’assentaments humans i deixalleries periurbanes, d’on obté aliment. És un animal discret i que presenta major activitat quan es fa fosc. Durant el dia acostuma a amagar-se entre matolls o caus. Generalment és un animal solitari tot i que pot viure en parelles permanents o en grups d’un mascle i dues o tres femelles.

El zel té lloc entre desembre i febrer, aproximadament, i ve marcat per un període de receptivitat de les femelles que dura entre 2 i 3 dies tot i que pot arribar fins a les 3 setmanes. La còpula té lloc durant aquests dies. Després de 52-53 dies de gestació, la femella pareix de 3-8 cadells a l’interior d’un cau. A les 4-5 setmanes, comencen a sortir del cau, són deslletats cap a la novena setmana i cap a la 7-10 setmanes de vida abandonen definitivament el cau. Arriben a la maduresa sexual cap els 9-10 mesos.

Compartir/Guardar

Comments (0)

By carles, 1 de setembre de 2009 16:54

Aquest estiu, el campanar de l’església de Sant Andreu d’Aristot ha tingut un inquilí ben original, una família de falcons composta per els progenitors i dues cries.

Les aus rapinyaires es caracteritzen per el seu bec ganxut i per les seves fortes urpes esmolades, dos elements que els son primordials per poder caçar les seves preses. Les rapinyaires son considerades uns bons indicadors del estat de conservació dels espais naturals. No acostumen a freqüentar indrets degradats o molt freqüentats pels homes i les seves activitats

El xoriguer comú (Falco tinnunculus) és un rapinyaire que pertany al gènere Falco de la família Falconidae. És força freqüent i és fàcil d’observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales com un helicòpter (el que s’anomena fer l’aleta) en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s’hi en picat. Fonamentalment menja petits mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i petits ocells. La majoria de las parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls.

A Catalunya és especialment abundant a les planes de ponent (entre el Segrià i la Segarra), al Camp de Tarragona, a la zona costanera de l’Alt Empordà i en alguns llocs del Pirineu, en zones d’alta muntanya entre el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran i a la plana de la Cerdanya. Essent com és un rapinyaire que caça en terrenys oberts, defuig les contrades més boscoses de l’est i del nord.

Aquesta espècie ha anat en augment ja que l’any 1980 només hi havia de 400 a mil parelles i en l’actualitat n’hi ha de 2.912 a 4.176.

Segons el SCOC ( Servei de Cartografia Ornitològica de Catalunya) els ocells nidificants i l’abundància a Catalunya son:

Mapa d'abundància

Mapa de distribució

Xoriguer el ple vol

Aixecant el vol desde l'avet de la Rectoria

Falco amb una rateta per les cries

Compartir/Guardar

Comments (0)

By carles, 18 de juny de 2009 10:24

El passat 17 de maig es va fer un avistament d’una de les papallones més boniques de tot Europa. Es va trobar l’exemplar de Graelsia davant de Ca l’Estudi. Pertany a la família de Saturnids i pel seu interès com a espècie protegida hem decidit fer una breu explicació de la seva biologia.

Exemplar mascle trobat a Aristot

Las papallones son monovolutines, es a dir, tenen una sola generació a l’any. Els adults només volen durant una nit, principalment durant els mesos de maig i juny.

Com ja hem dit, son papallones de gran bellesa que presenten una coloració predominantment verda amb venes de color marró vermellós. A més tenen en les quatre ales ocels de varis colors i les ales posteriors dels dos sexes presenten cues, d’una longitud més marcada en els mascles.

Després de la fecundació les femelles comencen a posar ous aïlladament (d’un o de dos en dos) en les branques dels pins, dels quals s’alimentaran les futures erugues. Els ous son de color marró. Les erugues al néixer son negres, després gris-marró i finalment verdes amb punts blancs i alguns pels llargs. Es desenvolupen durant els mesos de juny, juliol i agost, desprès es transforma en crisàlide en la fullaraca i molsa del terra. Resten entre la fullaraca durant tot l’hivern.

Les erugues pateixen una alta mortalitat degut a la fumigació per atacar les plagues de processionària dels pins (Thaumetopoea pityocampa) .

Les erugues s’alimenten d’algunes espècies de pi, principalment de las espècies Pinus sylvestris, Pinus nigra salzmannii i Pinus uncinata.

En el “Catálogo Nacional de Especies Amenazadas de España” està classificada en la categoria «De Interès Especial» amb data del 24 de març de 2000 a més d’estar protegida per:

• El Convenio de Berna 1979, ratificat en Estrasburgo en 1986 (Anexo III)
• Directiva Hábitat (Anexo II)
• Ley 2/1991 de la Comunidad de Madrid y Decreto 18/1992.

Pel que fa la distribució geogràfica , segons la bibliografia està considerada com un endemisme a pesar de que es troba repartida pels principals sistemes muntanyosos. Els Pirineus orientals (Catalunya) és l’àrea de distribució més gran.

Compartir/Guardar