La guineu, guineu comuna o guilla (Vulpes vulpes) és un cànid d’uns 7 kg de pes present a tot Europa exceptuant Islàndia, a tot l’Àsia temperada, a gran part d’Amèrica del Nord i al nord d’Àfrica i es troba àmpliament distribuït per tot el territori. La podem trobar a gairebé tots els biòtops, des de grans planes obertes fins a boscos muntanyosos.

El seu pelatge (que és més llarg i espès a l’hivern) presenta gran variabilitat individual. És predominantment de tons vermellosos, però el dels dits és de color més fosc i el de les parts inferiors (musell inclòs) acostuma a ser de colors blanquinosos. La part anterior de potes i peus és negra. Les potes de davant tenen 5 dits i les de darrera 4 dits. Les ungles no són retràctils.  La seva cua és molt llarga (a vegades gairebé tant com el cos), està coberta de pèl llarg i té l’extrem de color blanc o negre. Té el cap ample, les orelles triangulars i el musell punxegut.

Els ulls de les guineus són d’un color daurat a groc i tenen unes pupil·les distintives amb un tall vertical, similar al dels gats domèstics. La seva vista, malgrat tenir ulls semblants als dels gats, son més aviat “pobres”.El seu comportament, i els seus ulls amb un talls, combinats amb la seva agilitat extrema per a un cànid fa que l’anomenin el “cànid semblant als gats”. La seva cua llarga i peluda amb la punta distintiva li dóna equilibri per salts grans i moviments complexos. Les seves cames fortes li permeten arribar a velocitats de 72 km/h aproximadament (45 milles per hora), un gran benefici per caçar preses o evitar depredadors.

És ràpida i àgil, i caça conills, llebres, perdius, rosegadors, ocells,  invertebrats de mida grossa i fins i tot animals domèstics. Tot i que és principalment carnívora, és una oportunista que pot menjar pràcticament de tot (invertebrats, carronyes, fruits, deixalles, etc.). És principalment nocturna, però també pot estar activa a ple dia. A pagès ha estat molt perseguida perquè és una devoradora consumada d’aviram. No obstant això, la seva reconeguda astúcia ha fet que a moltes faules aparegui com l’animal llest i espavilat.

El seu hàbitat principal són les zones boscoses, tot i que també es pot trobar en zones obertes i, fins i tot, prop d’assentaments humans i deixalleries periurbanes, d’on obté aliment. És un animal discret i que presenta major activitat quan es fa fosc. Durant el dia acostuma a amagar-se entre matolls o caus. Generalment és un animal solitari tot i que pot viure en parelles permanents o en grups d’un mascle i dues o tres femelles.

El zel té lloc entre desembre i febrer, aproximadament, i ve marcat per un període de receptivitat de les femelles que dura entre 2 i 3 dies tot i que pot arribar fins a les 3 setmanes. La còpula té lloc durant aquests dies. Després de 52-53 dies de gestació, la femella pareix de 3-8 cadells a l’interior d’un cau. A les 4-5 setmanes, comencen a sortir del cau, són deslletats cap a la novena setmana i cap a la 7-10 setmanes de vida abandonen definitivament el cau. Arriben a la maduresa sexual cap els 9-10 mesos.

Compartir/Guardar

Les aus rapinyaires es caracteritzen per el seu bec ganxut i per les seves fortes urpes esmolades, dos elements que els son primordials per poder caçar les seves preses. Les rapinyaires son considerades uns bons indicadors del estat de conservació dels espais naturals. No acostumen a freqüentar indrets degradats o molt freqüentats pels homes i les seves activitats

El xoriguer comú (Falco tinnunculus) és un rapinyaire que pertany al gènere Falco de la família Falconidae. És força freqüent i és fàcil d’observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, quedant gairebé parat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales com un helicòpter (el que s’anomena fer l’aleta) en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llençant-s’hi en picat. Fonamentalment menja petits mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i petits ocells. La majoria de las parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls.

A Catalunya és especialment abundant a les planes de ponent (entre el Segrià i la Segarra), al Camp de Tarragona, a la zona costanera de l’Alt Empordà i en alguns llocs del Pirineu, en zones d’alta muntanya entre el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran i a la plana de la Cerdanya. Essent com és un rapinyaire que caça en terrenys oberts, defuig les contrades més boscoses de l’est i del nord.

Aquesta espècie ha anat en augment ja que l’any 1980 només hi havia de 400 a mil parelles i en l’actualitat n’hi ha de 2.912 a 4.176.

Segons el SCOC ( Servei de Cartografia Ornitològica de Catalunya) els ocells nidificants i l’abundància a Catalunya son:

Mapa d'abundància

Mapa de distribució

Xoriguer el ple vol

Aixecant el vol desde l'avet de la Rectoria

Falco amb una rateta per les cries

Compartir/Guardar

Exemplar mascle trobat a Aristot

Las papallones son monovolutines, es a dir, tenen una sola generació a l’any. Els adults només volen durant una nit, principalment durant els mesos de maig i juny.

Com ja hem dit, son papallones de gran bellesa que presenten una coloració predominantment verda amb venes de color marró vermellós. A més tenen en les quatre ales ocels de varis colors i les ales posteriors dels dos sexes presenten cues, d’una longitud més marcada en els mascles.

Després de la fecundació les femelles comencen a posar ous aïlladament (d’un o de dos en dos) en les branques dels pins, dels quals s’alimentaran les futures erugues. Els ous son de color marró. Les erugues al néixer son negres, després gris-marró i finalment verdes amb punts blancs i alguns pels llargs. Es desenvolupen durant els mesos de juny, juliol i agost, desprès es transforma en crisàlide en la fullaraca i molsa del terra. Resten entre la fullaraca durant tot l’hivern.

Les erugues pateixen una alta mortalitat degut a la fumigació per atacar les plagues de processionària dels pins (Thaumetopoea pityocampa) .

Les erugues s’alimenten d’algunes espècies de pi, principalment de las espècies Pinus sylvestris, Pinus nigra salzmannii i Pinus uncinata.

En el “Catálogo Nacional de Especies Amenazadas de España” està classificada en la categoria «De Interès Especial» amb data del 24 de març de 2000 a més d’estar protegida per:

• El Convenio de Berna 1979, ratificat en Estrasburgo en 1986 (Anexo III)
• Directiva Hábitat (Anexo II)
• Ley 2/1991 de la Comunidad de Madrid y Decreto 18/1992.

Pel que fa la distribució geogràfica , segons la bibliografia està considerada com un endemisme a pesar de que es troba repartida pels principals sistemes muntanyosos. Els Pirineus orientals (Catalunya) és l’àrea de distribució més gran.

Compartir/Guardar